11 de juny 2011

Primers passos, inexperiència i grans moments

Amb la remor dels primers avions em desperto i no hi ha manera de poder continuar dormint. Ens llevem al matí, amb ganes de desmontar ràpid la tenda, menjar i posar-nos a caminar. De moment el dia és molt bo, fa sol però la temperatura és agradable.
Surto del càmping amb moltes ganes de posar-me a caminar. A més l'etapa que tenim prevista pel primer dia és de les llargues: Cabo Híguer - Bera de Bidasoa amb un total de 30,3 km. No està gens malament per començar.

Cabo Híguer (Higer Lurbesoa). 
En aquest punt, on els Pirineus es fonen en l'Atlàntic, és on comença realment el viatge. Deixant el far a les nostres esquenes, i amb la motxilla totalment carregada iniciem el camí que ens porta fins al nivell del mar.

Resseguint el litoral, a nivell del mar, anem deixant les barques dels pescadors a la nostra esquerra, mentre que per davant nostre va apareixent Hondarribia. A aquestes hores del matí d'un dissabte, el passeig és un continu de gent corrent o caminant. La veritat és que el dia convida a fer aquestes activitats a l'aire lliure.

Mica en mica, el port pesquer dóna pas a la Platja d'Hondarribia.

Hondarribia.
Entrem a la població per la part nova, on hi ha el complex esportiu i el port nàutic. Anant pel costat de la platja, però, no veiem la part històrica, que és impressionant, tal com he pogut visitar en altres ocasions.



Després de creuar el poble, el GR ens porta cap a l'interior, abandonant així la fantàstica Badia de Txingudi. I el camí a seguir va vorejant l'aeroport fins al pont d'Amute que ens permet arribar a Irun.

Irun. 
Deixant la tranquil·litat d'Hondarribia, entrem a Irun. La sensació és passar d'un poble a una ciutat. No sé si per nombre d'habitants, per estructura dels carrers o pel trànsit de cotxes. 
Arribant a Irun fem una parada, entrem al supermercat, comprem algunes provisions tenint en compte que som dissabte i que el diumenge estarà tot tancat i que el proper poble que passarem és Bera i el següent és Elizondo.

Aquí ens adonem que el món és molt petit. Descansant una estona asseguts en un banc, parlem amb una senyora i enmig de la conversa ens pregunta d'on som i li diem que som catalans. A partir d'aquí ens diu que té família allà en un poble on fan ceràmica i, estirant del fil, descobrim que un familiar seu havia anat a classe amb mi durant tota l'EGB!!!!

Després de riure una estona, ens disposem a continuar. Hem de creuar Irun per avingudes amples i sortir per l'est. Passar per sota l'autopista i enfilar el camí a l'ermita de San Martzial.

Aquesta és la primera pujada del dia i del recorregut. I es fa notar, ja que passem del nivell del mar (Irun) als 200 metres d'alçada on es troba l'ermita en menys d'un quilòmetre.

San Martzial. L'ermita es troba al cim del primer turó venint de la costa. Però aquest és un lloc estratègic important. Si seguim la història d'aquestes contrades, Irun pertanyia al Regne de Navarra i va passar a formar part de Castella l'any 1200. La posició d'Irun entre 3 regnes: Castella, Navarra i França fa que sigui una zona de disputes. Una de les més importants va ser l'any 1522 Navarra intentà reconquerir Irun i aquests s'hi van oposar, produïnt-se una batalla important al cim d'aquest turó el dia 30 de juny (dia de San Martzial) i d'on els "irundarras" van sortir-ne victoriosos. Per aquest motiu, es va construir l'ermita en aquest punt estratègic en conmemoració a aquesta batalla.


Deixant l'ermita, el camí continua cap l'est i SE, resseguint la carena i el filat que delimita els prats d'aquesta zona, amb la Badia de Txingudi encara com a teló de fons. 

Som al punt del migdia i la calor apreta. L'esquena està patint les primeres hores, sobretot les espatlles. Tot i això la moral continua intacta.


Ara el camí s'acosta a la línia d'alta tensió, a l'alçada del Collado de Erlaitz situat entre els cims d'Erlaitz (497 m) a l'oest i Pagogaña a l'est (482 m). Ambdós cims pertanyen al massís Aiako Harria i destaquen les ruïnes del cim del Pagogaña.


Després de passar aquest coll, agafem la carretera en direcció sud, passant per una zona molt suau de prats de pastura amb algunes barraques on hi ha gent fent picnic i algunes ruïnes a banda i banda. Seguint amb aquesta comoditat arribem al Collado de Ursain.


En aquest coll, hi ha una bifurcació de camins. Per una banda hi ha la GR11 que baixa cap a l'esquerra en fortes llaçades. Però també hi ha, molt aprop, el GR 121 (circular) que dóna la volta a Gipuzkoa.



Baixem fent les fortes llaçades fins arribar al torrent d'Endara, que seguirem durant una estona. I més encara perquè aprofitem una zona obaga del costat d'aquest torrent per fer un descans i dinar, que ens ho mereixem. Aquest torrent porta les aigües del desembassament de la Presa de San Antón fins al Bidasoa, que es troba pocs quilòmetres al nordest. Un altre detall que pot passar per alt és que en aquest tram, abandonem definitivament Gipuzkoa i entrem a Navarra.

San Anton.
Seguint pel costat del torrent d'Endara arribem al peu de la presa, que cal pujar. I com sempre, que arribes al peu d'una presa, la pujada és molt intensa. Aquest petit embassament de la conca del Bidassoa, té una capacitat de 5 hm3. 

Arribats a aquest punt, ja donem la feina del dia per acabada ja que portem uns 20 km fets dels 30 que tenim previstos per avui. Així que confiats, seguim en direcció est, creuant la presa, passem pel costat de l'ermita de San Anton. Des d'allà continuem més a l'est fins a la carretera que puja de Lesaka i en un fort revolt, surt una pista que ens porta de nou cap a l'est fins als peus del pic de San Anton, que es voreja per la cara nord.

Però aquí arriba el primer gran moment d'inexperiència. En sortir a la pista asfaltada, fem un gir a la dreta quan s'ha de girar a l'esquerra. Una trista marca que no veiem, ens porta fins al petit nucli de Zala i anem directes a Lesaka pensant que és Bera. Després d'una estona de no veure ni una sola marca i enmig d'una conversa animadíssima pensant ja en la cervesa ben fresca que ens pendrem en arribar, optem per preguntar a una gent que voltava per allà. Aquell poble que veiem no és Bera, sinó Lesaka. Així que girem cua i tornem fins al punt on ens hem despistat, a veure si trobem una marca que ens digui que anem en la bona direcció.

Però no hi ha maneres de trobar res. I el pitjor de tot és que els dies de setembre són curts i no tardarà en fer-se fosc. Al final optem per seguir el primer camí que trobem i que pensem que arribarà a Bera, és un sender local (pintat amb ratlles verdes i blanques). Així que enmig de la foscor tirem avall sense saber del cert on anem però intuïm, ara sí, que arribarem a Bera.

Bera de Bidasoa. 
Així és, cap a les 9 del vespre, i després de caminar unes 12 hores entrem a Bera pel barri de Zalain. Primera etapa al sac però encara falta un petit detall. Buscar algun lloc per sopar i dormir. Ens diuen que hi ha un hostal al mig del poble on podrem sopar i, si tenim sort, dormir. Al final sopem i prou, perquè no hem tingut sort. 

Mentre sopem un plat combinat infinit i que es posa d'allò més bé, pensem quina alternativa tenim. I només n'hi ha una. Quan acabem de sopar continuarem caminant una estona fins deixar enrera les últimes cases del poble i plantar la tenda que tant hem patit durant el dia. 

Un moment entranyable.
Acabem de sopar i ens decidim a continuar en direcció Elizondo. Són quarts de dotze de la nit i portem unes 12 hores caminant amb la motxilla a l'esquena. Així que ens posem el frontal i comencem a caminar amb la intenció de trobar un racó tranquil on passar la nit.

Passant pel costat de les piscines municipals agafem la pista asfaltada que ens portarà a fins al final del poble. Però anem pujant i pujant i sempre trobem alguna casa. Així que continuem cada vegada amb més cansament i menys ganes de caminar. Però passades les 12 de la nit tenim una troballa que encara recordem ara (i fa 7 anys!!). Enmig de la foscor sentim un soroll que ens fa callar i estar atents. I ens ve una dona cap a nosaltres. Estem passant pel costat d'una casa i la dona va a donar menjar a les bésties. Després de l'espant inicial, ens posem a parlar i ens va explicar mitja vida. Sens dubte una persona entranyable que es passava la vida treballant allà dalt, aïllada de tot i de tothom.

Finalment, aconseguim trobar un racó per passar la nit, per avui ja en tenim prou. Demà més. I millor?

3 comentaris:

  1. Esteu fent una narració molt bona d'aquest magnífiquic recorregut que supose el GR11. Ánim, esperem les següents entrades.

    Salut i cames!
    Angel
    Vamos de Ruta (http://vamosderuta.blogspot.com)

    ResponElimina
  2. tinc fet, en diferents anys, de cap de creus a refugi renclusa. Vaig començar el gr-11 acompanyat pero les coses es varen complicar i des de nuria l'he anat fen sol. La millor etapa per ara es la de malniu a andorra. L'ultima etapa, de andorra a refugi amitges la vaig fer en companyia d'un holandes, amb un llamp de motxilla que no era gens practica, i un parell de anglessos mes callats i impossible d'entendre amb el meu poc angles.
    salut i cames

    ResponElimina
  3. Gràcies pels comentaris que heu anat deixant. Referent al segon comentari, hem escollit sentits contraris, però tenim alguna part en comú.
    Salut!

    ResponElimina