4 d’ag. 2011

De Bàscara a Vilajuïga, pel Camí de Sant Jaume

Ve d'aquí: Hostalric - Sils ,
Aquí: Sils - Girona
I d'aquí: Girona - Bàscara

Introducció
Havent arribat fins a Bàscara, decideixo continuar per dos motius. El primer pel simple fet de continuar el Camí de Sant Jaume i el segon, per passejar tranquil·lament pels petits i tranquils pobles de l'Alt Empordà. El segon motiu m'empeny més que el primer. Passar per aquests pobles que tantes vegades n'he llegit el nom en els rètols de la carretera però on no hi he posat mai els peus, és el que em fa continuar la ruta. Pontós, Borrassà, Santa Llogaia d'Àlguema, Vilabertran, Marzà o Pedret ens són alguns exemples.

Fitxa tècnica 
Punt de sortida: Bàscara (85 m)
Punt d'arribada: Vilajuïga (31 m)
Anada: tren (Renfe) d'Hostalric a Girona, bus (Barcelona Bus) de Girona a Bàscara
Tornada: tren  (Renfe) de Vilajuïga a Hostalric
Distància: 32 km
Durada: 7:30 hores  
Dificultat: Fàcil. És una ruta sense desnivell però cal estar acostumat a caminar llargues distàncies.

Ruta
Surto de Bàscara, a peu de carretera, just a la parada de busos. Són les 8:40 del matí i es preveu un matí calorós. Així que val més que no m'entretingui massa. Ara que ben mirat, tant si m'entretinc com si no m'esperen més de 30 km per davant i no m'estalviaré la calor.

Vaig en direcció nord, cap al pont del Fluvià.



Des del pont, miro enrera. Es té una bona imatge del poble, una imatge que és una bona carta de presentació per la gent que arriba per la carretera.


Deixo la carretera i passo a tocar de les obres de l'AVE. En aquest moment, la bona imatge que m'havia quedat queda enmig d'aquesta pila de grava.


I tota aquesta pila de grava, la col·locaran a les vies amb una màquina com aquesta, suposo...


Després de veure aquests desperfectes mediambientals te n'adones del punt on ens porten les comunicacions, transport i tecnologies. A tots ens agrada desplaçar-nos còmodament i ràpid però cal que per la nostra comoditat haguem de conviure amb aquestes construccions? No ho sé, és un dilema i que se'm presenta...

Deixant enrera aquests "impactes" visuals intento buscar alguna imatge de natura i unes branques mig mortes m'ofereixen alguns fractals simples.


Pontós és molt aprop de Bàscara, així que no tardo en arribar-hi.



Ara hauré de sortir en direcció Creixell. Tampoc hi ha gaire distància, així que continuo cap al cementiri per la pista asfaltada. 
Cap a ponent hi ha una vista bastant bona de la Mare de Déu del Mont, que demostra perquè és un dels millors miradors de la zona, només cal veure la prominència d'aquest cim.


La propera parada és la Torre de l'Àngel, una torre de telegrafia del segle XIX.


Així arribo a la carretera d'accés a Pontós, que cal creuar. A l 'altra banda, hi ha algun camp d'oliveres, cosa que em fa pensar que aquesta zona pot ser productora d'oli.


I de l'oli a l'all-i-oli. Arribo a la capital mundial de l'all-i-oli, Creixell. En aquest petit nucli es celebren cada any el campionats d'elaboració d'aquesta salsa tant en la modalitat de quantitat on els concursants han de fer la màxima quantitat en un temps limitat, com de qualitat on es presenten les innovacions del sector. Des d'aquí, faig un petit homenatge a en Tit (company d'algunes aventures) que es va proclamar campió de la modalitat de qualitat en alguna ocasió.



I de Creixell a Borrassà. De fet, només sortir de creixell ja es veu la punta del campanar de Borrassà.


Travesso el poble sempre guiat per la figura esvelta del seu campanar.


A la Plaça Major, faig memòria d'on sóc. Per si no ho recordava.


Em mereixo un petit descans. Aprofito l'ombra que hi ha davant de l'esglèsia per fer una parada.


I mirant enlaire em trobo amb aquesta imatge. No sé què té, però m'agrada...


Sortint de Borrassà em fixo amb els núvols que tapen el Pic de Frausa i que s'extenen fins al Canigó. Tindré pluja o es quedaran allà dalt?


Al mes de setembre hi haurà una bona verema, segur...


Aquesta xemeneia potser caurà, espero que no m'enganxi mentre passo.


En aquest tram de camí, abans d'arribar a Figueres, hi ha una paret que em recorda que no tot és el camí de Sant Jaume, la Via Augusta també existeix.


I seguint, seguint arribo al centre de Figueres. La Rambla és plena de turistes, és el centre neuràlgic de la ciutat i es nota.


Decideixo no parar gaire perquè ja hi he estat vàries vegades i no tinc idea visitar la ciutat, i menys en un dia d'agost. Passo per davant del Casino em fixo amb la seva façana, molt ben restaurada.


Des de la sortida, es veu el Castell de Sant Ferran.


Camí de Vilabertran, una última mirada a Figueres.


Vilabertran, té una entrada curiosa. Entremig de camps de blat de moro i canals que porten l'aigua des de l'embassament de Boadella fins als camps de cultiu d'aquesta zona empordanesa. 


S'arriba directament pel Monestir de Santa Maria de Vilabertran.


 Una altra construcció singular del poble és la torre modernista d'en Reig, on actualment hi ha l'ajuntament.


A la sortida, les banderes onegen al vent.


Ara el camí va fins a Peralada però no m'he desviat. Sortint de Vilabertran no trobo indicadors ni marques visibles i decideixo anar per una pista asfaltada que marxa en direcció est. Aquesta pista passa pel mig de camps de blat de moro i no tinc perspectiva d'on és Peralada. Al final m'adono que he passat pel costat del poble (aproximadament 1 km) i m'he anat desviant fins a la carretera comarcal que va cap a Llançà. Veient la distància que tinc fins a Peralada decideixo passar de llarg i continuar en direcció Marzà.

Aquest arbre s'ha de sentir sol. 


Un entremat de comportes pel rec permeten portar l'aigua on més els convé.

Al fons hi ha l'Albera.


Però ara el blat de moro no em deixa veure res.


Si al matí he creuat el Fluvià, ara és la Muga.


Al mig de la imatge, el castell de Sant salvador Saverdera.


Poc a poc arribo a Marzà. És un poble petit, amb una esglèsia petita.


Mirant endavant, Pau. Just als peus de Saverdera.


Només em queda arribar a Pedret, que hi arribo per aquest pont romànic camuflat enmig de la vegetació.


Pedret. Hi destaca una esglèsia romànica dels segles XI i XII i el cementiri que té enganxat.


Donant l'esquena a l'esglèsia, he d'arribar a Vilajuïga.


Que ja es veu a davant.


El Castell de Quermançó, queda lleugerament desplaçat del poble, solitari a dalt del turó.


I final. Li pregunto on és l'estació però no em contesta...


Però després de voltar una mica la trobo. Ara sí que ja he arribat al final de la ruta d'avui.



El mapa de la ruta

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada