3 de febr. 2012

De Pineta a Parzán, fi del 2006

Ve d'aquí

Arribem a la última jornada d'aquest any. Tinc la sensació que dins del grup hi ha sensacions molt diferents. Per una banda jo em noto amb ganes de continuar uns dies més i em trobo molt bé físiscament i crec que en Marc té les mateixes sensacions. Però no estic segur que en Joan Pep pensi el mateix. Va començar patint bastant des del primer dia i, encara que no ho ha dit obertament, crec que algun tram se li ha convertit en un petit infern. Val a dir, que per aquelles dates no estava gaire acostumat a anar a la muntanya i menys en rutes de més d'un dia amb tot el que això comporta. De fet, ens va acabar reconeixent que no sabia on es posava i va acabar molt desfet físicament.

Aquesta última etapa serà relativament curta, uns 15 km amb uns 600 metres de desnivell positiu que es fan només començar. Així que no cal que ens despertem molt aviat i apurem fins que els nostres companys de refugi comencen a moure's i preparar el seu esmorzar. En aquest moment ens aixequem, recollim les coses i ens posem en moviment.


Deixem el refugi de Lalarri, que estava en un estat acceptable durant el 2006. Val a dir que es troba en un indret extraordinari, al fons del circ de Pineta, amb vistes cap al Mont Perdut i la Múnia. Sens dubte, un lloc per tornar a visitar, segur.

Ens posem a caminar en direcció SE, seguint el barranc de la Ribereta, per on anem guanyant alçada fins al refugi de La Estiba. Arribats a aquest punt, hem superat gairebé tot el desnivell del dia i aprofitem per fer el primer descans.

En aquest moment, en Joan Pep ens diu que ell anirà fent al seu aire (com la resta dels dies) i que ja arribarà. Li diem que d'acord, li cedim part de la informació del GR que portàvem fotocopiat de la guia i ens separem. A canvi, quedem que buscarem un lloc còmode per passar la nit una vegada arribem a Parzan. Quedem que ens trucarà quan estigui entrant al poble perquè li diem on som exactament.

Una vegada reprenem el camí anem seguint per una vall situada sota la Sierra d'Espierba, on ens espera una marmota prenent el sol però no permet que ens hi acostem gaire.


Juguem una estona a amagar amb la marmota i reprenem el camí, ens queda un curt tram de pujada fins al Collado de Pietramula i a partir d'aquí una forta baixada molt agradable fins a la Font de Pietramula, a tocar de la pista i el pont del Río Real.


Fem una llarga xerrada amb un home de Molló que ens va comentar que esperava uns companys que havien pujat a la Munia i que per ell, les seves escapades a muntanya eren només gastronòmiques. Li desitgem paciència i un bon àpat i continuem per la pista que ens ha de portar a Parzán. Cal dir que aquest últim tram no té massa misteri, és simplement seguir la pista durant uns 7 km passant pel costat de Chisagüés i baixant finalment a Parzán.

Fins aquí la caminada del 2006, ara només ens falta trobar un lloc per dormir i esperar que arribi en Joan Pep. La primera part és fàcil, dormim al primer hostal que entrem a preguntar i ens tracten de fàbula. La segona part és una mica més costosa, doncs van passant les hores i no tenim notícies del nostre company d'aventures. Al final, unes 5 hores després d'arribar nosaltres a la nostra destinació ens avisa que ja està arribant. Sort, perquè la cosa començava a ser angoixant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada