29 de jul. 2014

Tuc de Molières (3010 m). Era montanha d'arròques.


Introducció
Si us agraden les roques, els camins que no són camins, les roques que cobreixen tot el que poden i les tarteres de blocs grossos i incòmodes, no ho dubteu. El Tuc de Molières és el paradís que esteu somiant!!

Després de pujar al Ballibierna la jornada anterior i amb les cames una mica carregades, ens trobem amb la gent del CEB per pujar al Tuc de Molières. De fet, el grup del CEB va sortir la tarda anterior i van fer nit al refugi lliure que es troba a mig camí. En el nostre cas, decidim descansar tota la tarda del dissabte i sortir a primera hora del diumenge, sense tant de pes a l'esquena.

La sortida presenta molt de desnivell acumulat i la pujada no dóna treva. S'han d'anar superant diferents escalons i salts d'aigua fins al refugi i des d'allà s'han de vorejar els Estanhs de Molières fins arribar a la part més distreta de l'ascens. Una pala de neu que requereix l'ús de grampons (sobretot de baixada) i una curta grimpada que et deixa a la mateixa cresta. Finalment s'assoleix el sostre de la Vall d'Aran.

Fitxa tècnica
Punt de sortida: Espitau de Vielha (1620 metres)
Punt d’arribada: Espitau de Vielha (1620 metres)
Horari: 8 hores 50 minuts
Cim: Tuc de Molières, 3010 metres
Distància: 13,7 km
Desnivell acumulat: +1286 metres
Material: Grampons i el piolet. Cal superar una pala de neu.
Dificultat: Mitjana. L'ascens no presenta grans complicacions tècniques, simplement cal considerar la pala de neu i la curta grimpada final. Físicament, però, és un trencacames pels constants blocs de roques que s'han de superar.


Perfil de la ruta


Veure com arribar al punt d'inici a través de Google Maps.

Ruta 
Sortim de l'aparcament de la boca sud del túnel de Vielha a un quart de 7 del matí. Encara és massa d'hora per fer fotos amb un mínim de qualitat. Fins que no arribem al primer salt d'aigua no trobem suficient llum.

Els primers raigs de sol il·luminen les parts altes de les muntanyes.

Entre el primer i el segon salt d'aigua hi ha un tram més planer i sense gaire roca.

Segon salt, força més impressionant que el primer.


Pugem per la dreta, fent una curta i senzilla grimpada fins a la part superior.

Un cop a dalt, més vistes. Ara cap al Tuc de la Tallada.

Sense deixar el curs del riu ens acostem al tercer salt d'aigua. D'aquí poc ja ens tocarà el sol i la calor apretarà fort.

Portem unes dues hores de contínua pujada fins que veiem el refugi de Molières, al cim de la roca.

Refugi de Molières, 2395 metres.

Aquí han dormit la gent del CEB, protegits per les agulles poderoses del Tuc de la Tallada i la Cresta del Feixant.

Fem un descans i aprofitem per gaudir de les vistes del primer dels Estanhs de Molières i del Tuc.


Hem recuperat forces i continuem amunt. Amb el cim ben visible i molt enlaire.

Segon estanh de Molières, amb trossos de gel surant i neu al seu voltant.

Poc a poc anem guanyant metres i podem veure la cresta dels Besiberris.

Entrem al regne de la neu. Poc a poc s'aniran alternant curtes plaques de neu tova amb roca.

El Tuc de Molières queda cada vegada més a prop. A la dreta ja veiem la gent del CEB, just abans de la placa de neu.

Aquí sí que cal posar-se els crampons, sobretot a la segona part on el desnivell augmenta i el risc de caure avall és més gran.

Després de la neu hi ha una curta grimpada aèria però amb bones preses.

I finalment només queda seguir la cresta per grans blocs de roca.


Tuc de Molières, 3010 metres. Sostre comarcal de la Vall d'Aran i 39è del nostre compte particular.


Les vistes cap a l'Aneto són de les millors que es poden tenir.

La mateixa vista sense pintura.

La vall que hem seguit durant l'ascens.

El sector nord de la Vall d'Aran fins al Mauberme i el Mont Valier.

Un zoom a la cresta dels Besiberris.

I finalment el Ballibierna.

Cim aconseguit, un altre 3000 al sarró.

Ens acostem uns metres més endavant, doncs sembla que és un xic més alt.

I aquí ens fem la foto de cim amb en Xavi.


Després de la sessió de fotos, toca baixar pel mateix camí.

Un cop superada la pala de neu, simplement s'ha d'anar perdent altura poc a poc.

Com que no tots hem fet cim, aprofitem un punt per reagrupar-nos i ens fem una foto multitudinària.

Només queda anar desfent camí i anar gaudint del terreny. Ja que la pujada ha estat dura i potser no he captat tots els detalls.

Una mirada enrera cap al Tuc de Molières.

Una altra cap a la vall, allà baix hi tenim el cotxe...

El segon salt d'aigua, vist des de dalt.

I ara des de baix.

Ara és el torn del primer.

I a partir d'aquí, la baixada és un passeig per l'ombra. Com s'agraeix!!

Una mica de flora.

Ja es veu el final...

...ja hi som, ara sí que podem dir que hem fet el cim!!


Només queda fer una última mirada al Tuc de Molières.

Fins aquí l'ascens a "era montanha d'arròques". Si no us ho creieu, podeu experimentar-ho en primera persona.


4 comentaris:

  1. Enhorabona als dos !!! Es un plaer llegir-te ho saps fer molt ameno i amb tota clase de detalls... com saps tots els noms dels cims ???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Joan!! Sempre fa il·lusió veure que el blog agrada. El noms dels cims, s'acaben sabent a còpia de pujar-hi, amb els mapes o amb petites xuletes... Salut!!

      Elimina
  2. Tinc fetes aquestes dues ascensions (Ballibierna i Mulleres) per les mateixes rutes que les heu fet vosaltres, i haig de reconèixer que en 2 dies fer els 2 cims és cosa de valents. Enhorabona per les rutes i fer cims, que en queden molts.

    Salut i kms

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant si queden cims per fer, em sembla que amb tres vides no en tindríem prou. El Ballibierna se'm va fer curt i potser per això vaig aguantar el Mulleres amb prou dignitat, tot i que les cames van acabar força carregades.

      Salut i gràcies per la visita!!

      Elimina